Durant hores, aquest cel que no deixem de contemplar s’ha anat tenyint de negre. D’un negre buit. D’un negre de no-res que ara tot ho embolcalla. Les estrelles, abans invisibles, van quedant al descobert. De seguida trobem l’Óssa Major i l’estrella Polar. Cefeu, al seu damunt i Cassiopea, una mica més enllà. Passen les hores. Fascinats, intentem descobrir altres constel·lacions, però no és fàcil pels nostres ulls poc destres. I els Perseids, que mai havíem vist en tanta abundància, reclamen constantment la nostra atenció i trenquen les línies que mirem de dibuixar.

— Mireu!

— Allà! Un altre!

— Oooh!

Estirats de panxa enlaire dins dels sacs de dormir, gaudim d’aquesta funció meravellosa de l’univers i, amb la mateixa parsimònia amb què ha vingut la nit, la son s’acaba imposant. El fru-fru ocasional del niló és l’únic so que es percep. Silenci.

Al matí, en canvi, tot es precipita. L’espectacle és superb, però cal estar atent perquè cada moment és bell i irrepetible. La claror arriba força abans de la sortida del sol. Els perfils de les incomptables carenes s’albiren d’ací i d’allà pintades de blau marí, indi, porpra, violat… l’exposició creix, els tons evolucionen, i ja es veu que la màgia és a punt de succeïr. De cop i volta, per l’est irromp el primer raig de sol. Trencant la tensió superficial de l’horitzó, apareix el Sol i, amb ell, aquesta llum càlida, ataronjada, que tot ho inunda. A trenc d’alba, al rompent de l’alba. Són locucions que descriuen perfectament aquest just instant en què la tenebra és vençuda. Es fa el miracle: un nou dia.

Un nou començar.